Des de la Cooperativa Obrera de Viviendas donem suport a la convocatòria de vaga pel dret a l’habitatge i ens adherim al manifest de la Confederació de Cooperatives de Catalunya

Treballar ha deixat de ser garantia de res. Es pot tenir una feina i no arribar a final de mes. Es pot cobrar cada mes i veure com el sou perd valor. Es pot fer tot allò que se suposava que calia fer i acabar destinant més de la meitat del que s’ingressa a un sostre.

Durant anys se’ns ha explicat que això era un desajust passatger, un efecte col·lateral que el mateix mercat corregiria. No ho és. És el resultat previsible d’un model que ha convertit l’habitatge en un actiu financer i el treball en una variable d’ajust. Un model que premia qui acumula i penalitza qui produeix, i on el valor que generen les persones que treballen no retorna al territori.

No és cap fatalitat. És una manera concreta d’organitzar l’economia, i se’n poden organitzar d’altres. El cooperativisme fa més d’un segle que demostra que és possible crear empreses i serveis posant l’activitat econòmica al servei de les persones i de les necessitats col·lectives.

El cooperativisme fa més d’un segle que demostra que és possible crear empreses i serveis posant l’activitat econòmica al servei de les persones i de les necessitats col·lectives.

La diferència no és només què fem, sinó com ho fem. El que distingeix una cooperativa no és el sector on opera ni la seva dimensió, sinó la manera d’organitzar la propietat, el poder de decisió, la distribució dels resultats i a qui pertany el valor que genera.

Els drets de govern no depenen del capital aportat: cada persona sòcia té un vot. El capital és necessari com a instrument, però no n’és la finalitat: la seva remuneració està limitada i no dona dret a controlar l’empresa. El mateix criteri s’aplica als resultats: no es reparteixen en proporció al capital, sinó a l’activitat que cada persona sòcia ha fet amb la cooperativa. El valor torna a qui l’ha generat, no a qui el posseeix.

Un patrimoni arrelat al territori

Si el valor torna a qui l’ha generat, també es queda allà on s’ha generat. Una cooperativa no cotitza en borsa, ni està subjecta a les mateixes dinàmiques de compravenda i control que altres models i no es deslocalitza per decisió d’un consell d’administració. A la cooperativa, les persones que en són propietàries viuen i treballen allà on l’empresa opera. L’arrelament al territori no depèn de la bona voluntat de ningú: està escrit en la forma jurídica.

L’habitatge cooperatiu n’és un exemple clar: davant d’un model que ha convertit l’habitatge en un actiu financer, el cooperativisme permet organitzar-se col·lectivament per fer-ne un bé d’ús i facilitar-hi un accés estable i assequible.

Davant d’un model que ha convertit l’habitatge en un actiu financer, el cooperativisme permet organitzar-se col·lectivament per fer-ne un bé d’ús i facilitar-hi un accés estable i assequible.

Un model per a tots els sectors

A Catalunya hi ha més de 4.000 cooperatives, des de petites iniciatives fins a grans empreses, presents en sectors com l’agroalimentari, l’habitatge, l’educació, la indústria, l’energia, els serveis a les persones, la cultura o les finances.

Aquesta diversitat no és casual i demostra que la fórmula cooperativa s’adapta a necessitats molt diferents: les persones treballadores s’organitzen per crear i mantenir ocupació; les consumidores i usuàries, per accedir a béns i serveis; els productors agraris, per transformar i comercialitzar conjuntament; les famílies i els equips docents, per impulsar projectes educatius; i les persones que hi viuen, per fer possible una altra manera d’accedir a l’habitatge.

El treball digne i l’habitatge assequible no depenen només dels salaris o dels preus, sinó també de com s’organitza l’activitat econòmica i de quins interessos prioritza. Les cooperatives demostren que és possible crear ocupació i facilitar l’accés a béns i serveis sense situar la rendibilitat del capital per damunt de les necessitats de les persones. No es tracta només de reclamar una economia que posi les persones al centre, sinó de construir-la cada dia, en la manera com treballem, produïm, consumim, habitem i ens organitzem com a país.

El treball digne i l’habitatge assequible no depenen només dels salaris o dels preus, sinó també de com s’organitza l’activitat econòmica i de quins interessos prioritza.

Per tot això, el cooperativisme, en la seva defensa d’un altre model socioeconòmic més alineats amb els valors cooperatius, comparteix les reivindicacions de la vaga general de l’11 de novembre.